Resum.-
Si bé Marguerite Yourcenar ha arribat a nosaltres preferentment com a escriptora, pràctica per la qual obtingué les distincions majors per part de les Acadèmies belga i francesa, en la seva creació literària cal comptar-hi, igualment, nombrosos treballs de traducció, que en el seu cas són més aviat reescriptures.
La comunicació fa un recorregut a través dels criteris que Yourcenar tenia sobre aquesta tasca i presenta, d’una banda, el total de les obres que -des de gèneres diversos i de llengües també diverses- va girar al francès, i de l’altra, la forma en què aquesta escriptora treballava. Més que de traduccions que mantinguin una certa lleialtat en relació als textos font, el que Yourcenar ens va llegar són reescriptures de textos que, invariablement, ella passa pel seu filtre, pel seu sedàs, i responen, sobretot, al criteri d’autoritat que exercia, no únicament damunt la seva pròpia escriptura, sinó també a l’hora de traslladar escriptures d’altri. Efectivament, entre d’altres especificitats, la pràctica traductològica de Yourcenar, no sempre compleix la premissa que estableix que tenir un coneixement profund de la llengua és la primera condició bàsica per traduir, perquè va girar textos de llengües que desconeixia. A l’hora de traduir, per a ella compten, sobretot, l’adequació, la funcionalitat i una certa bellesa en la llengua d’arribada. Per la manipulació que exerceix en els textos que gira, mereix ser considerada hereva de la tradició de Perrot d’Ablancourt.
Montserrat Gallart
Filòloga i traductora. UAB
(Barcelona.- Setembre 2008)
La pràctica traductològica de Yourcenar, Belle infidèle.
L’activitat traductiva va tenir un pes important en la carrera literària de Marguerite Yourcenar. La seva contribució en aquest àmbit va ser molt variada i va anar en paral·lel a l’escriptura. La història de la literatura coneix un gran nombre d’exemples d’aquest fenomen híbrid que és l’escriptor-traductor: Gide, traductor de Shakespeare i de Conrad; Julien Green, traductor de Péguy; Baudelaire, de Poe i, en les lletres catalanes, figures tan remarcables com Verdaguer, que traduí Frederic Mistral, o Josep Carner, traductor d’insignes escriptors anglesos o italians i d’altres. Escriptors que no necessitarien traduir per escriure i que, tanmateix, se senten atrets per altres visions del món, per altres sensibilitats que volen fer seves. Aquesta pràctica suggereix un cert “desdoblament” de la personalitat en el sentit que, com a escriptora, la persona obeeix a una necessitat interior i que la seva creació passa pel seu prisma particular, mentre que, com a traductora, la mateixa persona re-crea una forma ja existent d’un altre i, per tant, és sensible a una veu exterior, a la qual presta la seva pròpia veu per tal de vehicular un missatge que té uns continguts i una forma concrets. Per veure què domina en Yourcenar, considerarem com entenia l’acte traductiu en general –informació que obtindrem de tots aquells documents en els quals parla del tema de manera específica, i que es concreten en l’emissió Apostrophes de Bernard Pivot, en Correspondència diversa, i en l’entrevista de Mathieu Galey per a l’obra Les yeux ouverts. Però resulta que les actuacions de Yourcenar acostumaven a anar per viaranys diferents als de les seves reflexions sobre aquesta pràctica. Per això mostrarem l’actitud diferent que adoptava, segons que els textos els traduís ella o que fos ella l’autora traduïda. Introduirem el binomi autoria / autoritat, i ens centrarem en el cas específic de la traducció del poemes de K. Kavafis.
Yourcenar traduïa quan sentia una afinitat i una empatia prou fortes entre el seu propi talent i el d’un altre autor. Només li coneixem dos textos traduïts per encàrrec. Per a ella la traducció no era una activitat inferior a l’escriptura o indigna d’un escriptor. En aquest sentit, tenim el testimoni de l’emissió de la televisió francesa Apostrophes de la tardor del 1979, en la qual, entre els diversos aspectes de la creació que van tractar amb el presentador, Yourcenar expressava: Pour un créateur traduire d’autres est un grand acte d’altruisme et de générosité; c’est la même chose qu’écrire, paraules que ratifiquen, d’alguna manera, la capacitat creativa intrínseca de l’acte traductiu, que ella eleva al nivell de l’escriptura i que estan en la mateixa línia dels criteris que expressà en algunes de les seves cartes a amics i col·legues: Je place très haut la fonction du traducteur; chaque traduction m’en apprend d’ailleurs un peu plus sur le métier d’écrivain. O bé : Traduire est avant tout une oeuvre d’amour et de respect. Escriure i traduir són per a ella dos vessants complementaris de l’acte de creació. Traduir és, doncs, una altra manera d’escriure.
No obstant, el fet que ella mateixa fos escriptora condicionà, de manera diversa però innegable, totes les seves versions d’originals d’altres llengües, amb les consegüents contradiccions entre els criteris traductològics teòrics que expressava i l’exercici regular o bé ocasional de la pràctica traductiva. I, en retroalimentació, la seva creació es veié sovint influïda per aspectes de les obres en què treballà com a traductora.
Yourcenar va versionar novel·les, obres de teatre i, sobretot, poesia. Li comptem unes deu obres traduïdes en les quals no es va limitar a ser, únicament, auberge du lointain -segons l’expressió d’Antoine Berman- sinó que, sovint, exercí una intervenció directa en el text. Els països de procedència dels originals són Grècia, Amèrica, la Índia i Japó. La relació que Yourcenar manté amb els països que estima es materialitza, d’una banda, amb el nombre de llibres de literatures en diverses llengües que composen la seva biblioteca[1] i, tot sovint, amb les traduccions que emprèn de determinats originals. Però en aquesta pràctica ella no fa l’exercici d’anar cap a l’altre, sinó que més aviat s’apropia els textos, els fagocita i els re-dona d’una altra manera -en una mena d’ingesta amorosa-, transformats a partir de la seva personal “digestió” i segons com ella els entén. Si la seva biblioteca políglota confirma la seva curiositat per l’Altre, pel llunyà i pel divers, -fet que estaria als antípodes de qualsevol chauvinisme cultural- a l’hora de traduir, sol manipular els originals per fer entrar “amb calçador” els autors traduïts a la seva llengua.
En un paràgraf del seu Alexis llegim: Vous voyez bien que je ne suis qu’un exécutant, je me borne à traduire. Mais on ne traduit que son trouble; c’est toujours de soi-même qu’on parle[2], paraules que, escrites abans del 1929, semblen premonitòries i del tot aplicables a ella mateixa com a traductora. Qui les pronuncia és Alexis, el protagonista, i el podríem considerar un alter ego de Yourcenar que, en relació als seus personatges, també havia dit: “Unus sum, sed multi in me”, i establir la relació artista-músic, creador o intèrpret, escriptor o traductor. D’una banda és només “un executant que transmet la peça”, de l’altra “hom només parla de si mateix”; per tant, intervé (en el text).
Primera etapa
Veiem de quines maneres Yourcenar no es limitava a ser una “executant”. Quan li proposen de traduir Les Vagues de Virginia Woolf -1937[3]-, accepta aquest encàrrec per ajudar-se econòmicament, i el 1939 acceptarà, amb idèntica finalitat econòmica, Ce que Maisie savait, de Henri James, novel·la que, per causa de la Segona Guerra Mundial, no va aparèixer fins el 1947. En ambdues obres el prefaci és força curt i el nom de la traductora apareix a l’interior del llibre. Per a la primera es traslladà a Bloomsbury per entrevistar l’escriptora i veure com desitjava ser traduïda. Faites ce que vous voulez, li respon Woolf. Aquesta frase tan despresa corresponia al pressentiment de l’autora anglesa que el seu text, fos quina fos la traducció, resultaria inevitablement alterat per l’operació de transcodificació en una altra llengua. Woolf decidí donar carta blanca a la traductora mitjançant un acte de desapropiació d’allò que el seu text pogués esdevenir en llengua estrangera. El gest de Woolf és l’antítesi de “l’autoritat” que Yourcenar-autora acostumava a exercir en relació a les seves pròpies obres sobre els traductors que les versionaven: Je suis les choses jusqu’au bout, autant que je le puis, deia a l’obra de Matthieu Galey.[4]
L’intervencionisme yourcenarià i la seva petjada en Les Vagues va ser molt visible: exclamacions que ella transforma en punts suspensius i que atenuen la força emotiva de l’admiració, parèntesis que inventa, supressió de paraules, fragments de frases, signes de puntuació. Com si no confiés prou en la capacitat del lector per captar l’escriptura original d’un autor i, per això, li fornís aclariments i explicacions suplementàries. Totes aquestes variants constitueixen des écarts créateurs en el sentit que Yourcenar transmet una altra música que la del text d’origen i, per tant, no és només una “executant”. No obstant, la visita a Bloomsbury influí en la seva obra escrita, en inspirar-li el contingut del capítol “Une femme étincelante et timide” dins de l’assaig En pèlerin et en étranger[5].
Segona etapa
En un segon període surten les seves traduccions majors, entre les quals la de Kavafis -1958-, que comentarem tot seguit. El 1964 dóna Fleuve Profond, Sombre Rivière[6]: cants Negro Spirituals que tradueixen la unitat humana davant del dolor i la protesta de les minories ètniques; expressió de l’exili, de l’explotació d’un poble per un altre; formes d’expressió musical i poètica més o menys lligades a la tradició dels cants dels esclaus i que tenen com a denominador comú la partença forçada del país d’origen i la idealització d’un retorn hipotètic al continent africà. Potser els va escollir per empatia amb la seva pròpia nostàlgia del retorn a Europa. Que aquests cants l’interessaren fins a la mort ho prova el fet que, cap al 1984, publicà un segon volum similar, Blues et Gospels.[7] A les entrevistes amb Matthieu Galey, Yourcenar afirma que per a ella els Negro Spirituals són una vella passió que arrenca del 1937 quan, per primera vegada, va sentir cantar els negres a Carolina del Sud i en va quedar impressionada. Ella mateixa va tenir ajudants negres a casa i va conèixer Father Divine, una mena de profeta de Harlem que li hauria inspirat el banquet dels profetes a Münster de L’Oeuvre au Noir; un altre fet significatiu que, des de la traducció, influí directament en la seva escriptura.
La feina realitzada en Fleuve Profond no està exempta d’una certa contradicció en el sentit que, d’una banda, Yourcenar amplia les seves perspectives a un àmbit artístic pluridisciplinar, perquè la música jugava el seu paper en l’obra, però de l’altra arrenca el corpus del seu context sociocultural i l’amputa de tota una part del seu sentit en traure-li, precisament, tota la seva ossamenta musical; ella es fa seu el conjunt i li dóna un nou naixement merament escrit quan, inicialment, el text era un suport del cant o de la dansa. I encara més, selecciona només els cants anglòfons, deixant de banda el repertori crioll, menys dominant però també present. A més, afegeix un darrer capítol al conjunt: “Les chants de la liberté”, formes més recents del cant religiós negre. Els Negro Spirituals presenten diversitat de formes poètiques. A nivell textual i musical, es componen bàsicament de repeticions, concretament d’alternança d’estrofa i de vers, reflex de la pràctica africana tradicional de la invitació i la resposta. En la traducció, Yourcenar escurça alguns versos, suprimeix repeticions i de vegades introdueix modificacions fruit de la seva apropiació personal del conjunt. Malgrat les inexactituds, cal reconèixer-li el mèrit, d’haver apropat aquest repertori a un públic poc familiaritzat amb ell.
Dins de la mateixa temàtica, el 1982 decideix traduir Le Coin des Amen -1983-[8], de James Baldwin, obra que, curiosament, acaba al Japó on, amb el seu propi traductor al japonés, Jun Shiragi, va començar a versionar Les cinq Nô modernes, de Youkio Mishima[9], mitjançant la mateixa pràctica que ja havia emprat amb K. Dimaras per a traduir Kavafis: la “traducció a quatre mans”. El mateix any 1984 apareixerà Blues et Gospels, un volum que ella va voler específicament en color negre perquè expressés el súmmum de la negritud, i que -en contrast- conté lluminoses fotografies de Jerry Wilson. El total de les obres dedicades a Amèrica serà, doncs, de tres.
La crítica que és possible fer a la manera de procedir yourcenariana pel que fa a aquests textos americans és que, probablement, en entrar en contacte amb la cultura americana, Yourcenar la percebé com radicalment diferent de la seva i dolorosament Altra, i la seva iniciativa de traduir aquests textos hauria tingut com a objectiu domesticar aquesta alteritat, fent-la entrar en la seva pròpia llengua a partir de la lògica de l’obertura i de l’amistat. Tanmateix, es perceben moltes limitacions a la suposada obertura de la traductora i sembla que els seus condicionaments li vinguin d’actituds i de maneres de pensar fruit de la seva pròpia cultura i formació, que li impedeixen fer veritablement seus fenòmens culturals aliens al seu propi marc i traslladar-los fidelment i de manera neutra. Des del punt de vista religiós, les peces devien semblar interessants a Yourcenar en la mesura en què reproduïen trets essencials de la tradició cristiana de l’Edat Mitjana. Per tant, la traductora donava valor a la pròpia cultura, no pas a l’Altra, i el seu model de referència eurocèntric ja suposava un judici de valor. Pel que fa a la llengua i a l’expressió, el francès és considerat superior en relació a les llengües d’origen, i conseqüentment prioritzat. Així, la seva traducció es configura des de la seva identitat cultural.
En qualsevol cas, la traductora deforma l’original en fer-lo entrar al seu motlle. En prioritzar els criteris de la pròpia cultura per damunt dels de la diferència i adequar els Spirituals al propi sistema, aquesta seria una trobada “no reeixida” en el sentit que l’Altre és percebut només a través de l’òptica d’allò que és propi, i l’Alteritat vista com una desviació de la norma. Aquests textos serien un fracàs en la responsabilitat de Yourcenar com a vehiculadora de l’Alteritat: la seva manera de procedir no fa sinó refermar el lector francès en la certesa de la superioritat i universalitat de la seva pròpia experiència cultural, però no l’apropa al que és nou i diferent. Aquesta perspectiva ens sembla interessant pel que té d’aplicable a d’altres versions de Yourcenar, com ara la de Kavafis. [10]
Tercera etapa
El 1969[11] donà la Présentation Critique d’Hortense Flexner, un conjunt de textos lúcids i pessimistes fins a la crueltat. L’interès per la traducció de Flexner era marcadament socio-polític, perquè la poetessa americana evocava el terror, el dolor i la mort omnipresents i s’hi manifestava incapaç d’entendre la indiferència dels seus contemporanis davant les desgràcies del món. Yourcenar sentí empatia per uns textos que li recordaven el seu propi compromís. En aquesta ocasió el nom de la traductora ja aparegué a la coberta. En la traducció va explicitar metàfores i tot allò que a l’original era només al·lusiu, va normalitzar la sintaxi, canviant sovint de temps verbal -la qual cosa afegia síl·labes a uns versos ja prou llargs- i va substituir el ritme tens i sostingut de l’original per un altre molt més suau. En Flexner, per exemple, la recurrent elisió del subjecte gramatical expressa l’absència de subjecte humà i deixa lloc als objectes i a la natura, que ho envaeix tot; efecte estilístic que també desapareix en Yourcenar, de manera que els nous poemes resulten amplificats i molt més explícits que els anglesos i han perdut la densitat de l’estil de Flexner.
Darreres mostres
La Couronne et la Lyre, traducció que Gallimard publicà el 1979 i que obeí, sobretot, a una preocupació d’ordre formal, és una mena d’assaig sociològic, un passeig per la poesia grega des del segle VII a. C. fins al Xè de la nostra era. Yourcenar va traduir aquest conjunt de textos perquè es tractava, en bona part, de poetes anteriors o coetanis d’Adrià -dels quals aquest apreciava les obres-, i ho feu amb l’objectiu de reconstruir, en la mesura del possible, la biblioteca del seu personatge, segons ella el millor element per informar-se sobre la sensibilitat d’algú que pertany al passat. Per tant, era una “traducció-mitjà”, no pas un objectiu en ella mateixa.
Els seleccionà segons criteris estètics i segons els temes del seu interès. De manera poc habitual en ella, a la presentació dels textos encoratja el lector a comparar les seves traduccions a d’altres -ja siguin franceses o estrangeres- per tal que, veient-ne les diferències, pugui arribar a una noció més exacta de l’original, que és, diu, l’objectiu últim. La voluntat de fer comprensible un text grec antic a un lector francès modern va fer-li formular el conjunt en frases d’estructura senzilla i amb una mètrica francesa el més pròxima possible a la del grec –salvant les òbvies distàncies. Conscient de les distàncies entre les dues llengües i malgrat haver triat el vers, Yourcenar assegura que
qui en France traduit en vers risque de passer pour un retardataire ou pour un fantaisiste i que une traduction en prose d’un poème peut et doit se rapprocher de la poésie grâce aux crypto-rythmes présents partout dans la prose pour qui sait les y trouver […] le jeu et l’art consistent à chercher des équivalents[12],
pensaments que posen damunt la taula el secular debat a l’entorn de com cal traduir la poesia. La traductora va treballar aquests textos grecs antics a consciència amb un resultat molt satisfactori. Almenys va procurar que les paraules afegides que es permeté introduir figuressin en el vocabulari del poeta tractat o que fossin del seu temps. Semblantment, va inserir glosses en el text i disposà notes a peu de pàgina, en les quals precisava si es tractava d’una traducció abreujada, si hi havia afegits o bé omissions, i quina era la forma mètrica del poema original. Precisament al prefaci de La Couronne et la Lyre llegim una de les seves idees sobre la traducció: Il est des traductions comme de certaines femmes: la fidélité sans d’autres vertus ne suffit pas à les rendre supportables.[13]
El 1985 fa publicar la traducció de quatre històries curtes explicades i il·lustrades per infants indis i el 1987 surt en publicació pòstuma La Voix des Choses, que conté diversos textos orientals i occidentals relacionats amb la saviesa, que ella havia traduït i que va escollir com a integrants del seu comiat fúnebre.[14]
Un cas específic: la traducció dels poemes de Kavafis.
El Kavafis yourcenarià se situa en una etapa força primerenca de la dedicació de Yourcenar a la traducció d’obres literàries. L’any de publicació d’aquest treball va ser el 1958 i se’n va fer una reedició el 1978 un cop revisada la Présentation Critique, en la qual va introduir algunes ampliacions i modificacions. Prèviament, n’havia donat quatre lliuraments des del 1940, amb traducció parcial de vuit o deu poemes cadascun i unes introduccions que eren l’embrió de la Présentation definitiva. Observem en la traductora dues tendències que seran constants en el seu fer traductiu: una notable erudició, que li fa precedir els textos per ella girats d’estudis o presentacions crítiques sovint plenes de referències, exhaustives i molt encertades, i una inclinació irrefrenable a donar prioritat al francès, per damunt de l’expressió d’origen dels textos, en els quals no s’està d’efectuar tota mena de canvis i manipulacions no sempre necessaris ni justificables. La Présentation Critique d’aquests 154 poemes és un fruit especial del seu art d’escriptora. Yourcenar entrà en contacte amb la poesia de Kavafis quan encara era desconeguda tant en els àmbits culturals francòfons com entre els mateixos grecs, ja que el poeta es trobava fora de les fronteres gregues, a la diàspora; per això li hem de reconèixer el mèrit d’haver estat la primera a introduir-lo a França, malgrat les “deformacions” que hi practicà.
La traducció yourcenariana de Kavafis tindria com a motivació primera el coneixement i l’amor d’aquesta escriptora per la cultura grega, que ja l’havien dut a escriure obres com Les Dieux ne sont pas morts, Les Charités d’Alcippe[15] o La Nouvelle Eurydice, i un assaig sobre Píndar -de qui havia traduït uns poemes cap als anys vint-[16]; a escollir uns quants herois grecs per bastir els protagonistes de Feux[17] i, anys després del Kavafis, a traduir el conjunt considerable de poetes clàssics que recollí a La Couronne et la Lyre, ja esmentat.[18] De manera que Grècia es revela com un poderós desencadenant en el procés creatiu d’una gran part de la producció literària yourcenariana que, des dels inicis, ja s’havia formulat mitjançant la poesia i, pel que fa a Kavafis, l’escriptora devia veure en l’obra de l’alexandrí unes qualitats excepcionals, i una grandesa d’inspiració no comparable a la de cap altre poeta dels que coneixia. Unit a tot això, tenim la forta empatia que sentí per ell i l’atzar d’una trobada personal, que la va posar en contacte amb l’obra del poeta alexandrí, aproximadament al cap de dos anys de la mort d’aquest.
En un dels seus viatges a Grècia el 1935, Yourcenar coneix Konstantinos Dimaras, especialista en literatura neohel·lènica i fervent estudiós de l’obra de Kavafis. Dimaras li mostra l’edició pòstuma de Savvídis, que conté la major part dels poemes, i per a Marguerite és com un “amor a primera vista”, tant que, immediatament, vol passar els textos a la seva llengua. L’atzar de les circumstàncies va fer que s’adonés que ambdós tenien una mateixa divisa: Kavafis, όσο μπορείς; ella, als ik kan, que signifiquen exactament el mateix: “tant com puguis”.
Els fets de la “trobada amb Kavafis” es van desenvolupar així:
Nous nous sommes rencontrés, Marguerite et moi, un soir de 1935, je crois, par l’entremise d’André Embirikos. Je ne sais plus comment je suis arrivé à lui parler de Constantin Cavafy. Dans les années 30-35 j’avais beaucoup travaillé sur lui […] Marguerite a été passionnée par ce que je lui disais de cet homme et a voulu, sur l’heure, découvrir sa poésie. Je travaillais dans une librairie dont je possédais la clé. Nous y sommes allés en pleine nuit. J’ai pris un exemplaire de Cavafy et j’ai commencé à lui traduire les poèmes, au fil de la lecture, puisqu’elle ne lisait pas le grec moderne. Je ne sais pas comment est née l’idée de cette collaboration entre nous, pour traduire l’oeuvre entière de Cavafy, le volume à la publication duquel j’avais contribué.[19]
Yourcenar va concebre aquella traducció com a homenatge a Kavafis i va servir-se dels seus coneixements de grec clàssic i de l’ajut de Dimaras -aleshores titular de la càtedra de grec modern a La Sorbona- per a emprendre la tasca d’introduir-se en aquell complex univers poètic, perquè ella no sabia gens de grec modern.
En el procés traductiu, Yourcenar va tenir nombroses divergències amb el seu col·lega pel que fa a l’exactitud i a l’ús de la llengua, i els textos que en van sortir són, fonamentalment, “fruit d’una “batalla” en la qual es van enfrontar dues concepcions de la traducció diametralment oposades”.[20] Podríem dir que, en aquest exercici de traducció “a quatre mans” -agosarat per part d’ella pel fet de no conèixer la llengua d’origen- Yourcenar feia més cas de la pròpia intuïció que no pas del diccionari o del seu company. És molt possible que el “filtre” a través del qual Dimaras li donava Kavafis fos subjectiu; però, atès que el grec era la llengua materna d’aquest estudiós i poeta ell mateix, podem pensar que les seves propostes devien ser escaients i encertades. Tanmateix, sembla que normalment era Yourcenar qui tenia la darrera paraula i qui imposava, amb autoritat, el Kavafis que volia oferir als lectors francòfons, tria que igualment no deixava de ser subjectiva. Un cop acabada la col·laboració, la traducció de Yourcenar es revelà com una adaptació molt personal i transgressora dels poemes de Kavafis, que Dimaras, vençut, considerava força limitada:
Il existe d’autres traductions en français qui sont plus fidèles, mais qui sont loin d’avoir la même valeur littéraire. Cela dit, cette traduction de M. Yourcenar ne donne pas vraiment le climat particulier de la poésie de Cavafy. À mes yeux, elle demeure plutôt l’oeuvre d’une grande styliste française que l’oeuvre d’un poète grec.[21]
Aquesta traducció és el cas més evident de manipulació de text traduït per Yourcenar, pel fet d’haver estat girada en prosa. Veiem com justifica la seva tria:
Si j’ai finalement opté en faveur d’une traduction en prose, ce n’est pas seulement parce que la traduction en vers semble à tort ou à raison démodée, en France, du moins, depuis plus d’un siècle. Dans le cas qui nous occupe, les mille discrètes combinaisons rythmiques cachées à l’intérieur de la prose se prêtaient mieux à l’approximation des coupes et des mouvements de l’original que ne l’eût pu faire notre prosodie traditionnelle, presque toujours si différente du modèle grec.[…]J’ai respecté le plus possible l’unité organique de la phrase, sa longueur, sa forme […]J’ai essayé de me rappeler que la forme, dans une oeuvre poétique, est inséparable du fond, et que traduire un poète en prose équivaut à s’obliger plus ou moins à composer une série de poèmes en prose.[22]
A nosaltres ens sembla una traducció molt tècnica, però molt poc poètica; la tria de la prosa desdibuixa, d’entrada, l’aparença externa del conjunt. És una traducció més aviat neutra o freda, que ha perdut la calidesa i la vehemència de l’autor d’origen. En aquest sentit i precisament pel fet de ser un text en prosa, la podríem considerar com una mena de “segon original”, una cosa diferent; i, ves per on, la nostra opinió és absolutament compartida pels grecs que coneixen aquesta versió. Els textos presenten elisions, condensacions, ampliacions, canvis gratuïts en molts títols de poemes, exclamacions transformades en punts suspensius, parèntesis inventats, guions suprimits, eliminació d’anàfores volgudes per l’autor i paraules girades erròniament. Són gestos freqüents en el seu estil de traductora; constitueixen la seva manera de procedir, que adapta els originals al motlle del francès, considerat més bo.
Hem de precisar que entre les versions inicials dels poemes i la definitiva hi ha notables diferències, essent les primeres les més pròximes al text kavafià; això significa que, al moment de la revisió i correcció, Yourcenar va optar cada vegada més per la seva pròpia llibertat -amb independència de les indicacions de Dimaras sobre els textos grecs; que va explicar i aclarir Kavafis, precisament en els punts on ell volia mantenir-se en la “boira”, en la no-nitidesa, en el suggeriment, i que sovint es va allunyar del text grec a benefici de l’estil francès. El seu treball d’explicitació elimina sovint efectes estilístics portadors de sentit. I sovint du el poema cap a un significat unívoc, quan Kavafis havia volgut ambigüitat. Yourcenar opera com si reivindiqués la seva autoria en la versió -una de les dues accepcions que conté la paraula “autoritat”- amb independència de l’original. En això s’apropa al concepte que, el 1968, Roland Barthes encunyà amb el seu títol La mort de l’auteur[23]. Com sabem, des de la perspectiva de Barthes, la precedència cronològica de l’original no pressuposa la seva superioritat jeràrquica; qualsevol text forma part d’una sèrie, es dilueix en un mar de sentits impossible de fixar. La intertextualitat que ell preconitza entén que en un text no hi ha origen ni “telos” (final) i que el seu sentit prolifera en totes direccions, no només entre la font i les seves eventuals consecucions. Per a Barthes no hi ha fronteres entre original i traducció: tot són reescriptures i la traducció és un gènere literari més. Les diferents versions són diferents perspectives d’un text mai definitiu, reflexos, traduccions de traduccions. És potser per això que podem parlar d’original segon.
De tota manera, no ens consta que la pràctica traductiva yourcenariana seguís cap d’aquests corrents, ni que específicament volgués, ella, avançar-se als temps i protagonitzar una nova manera de fer. Més aviat pensem que en la personal manera d’escriure -en general- i en la seva concepció de la traducció, era moderna pel fet de ser transgressora. Ens expliquem.
L’estudi crític que obre el volum de la traducció de Kavafis és un reflex més del que diem: ja des de l’Alexis, en gairebé totes les seves obres Yourcenar sembla voler-nos indicar com desitja ser llegida, sembla voler dirigir el nostre recorregut per la seva obra i evidenciar la seva erudició, tant històrica com literària. Aquest és el sentit dels pròlegs de Feux, de Le Coup de Grâce, de Denier du Rêve i els Carnets de Notes corresponents a les Mémoires d’Hadrien i a L’Oeuvre au Noir. En els casos de la traducció, les Presentacions i para-textos similars també se situen abans de passar a la versió concreta, amb la qual cosa la seva influència sobre el lector és total des de l’inici. El seu mètode de treball té com a constant aquest control absolut sobre tot allò que escriu, i sorprèn, per exemple, que d’una banda sempre es reservés la darrera paraula sobre les traduccions que es realitzaven de les seves pròpies obres, en les quals, si el traductor hi ha previst notes o comentaris, mai no van a l’inici, sinó al final, és a dir, després que el receptor hagi llegit el conjunt, i de l’altra que, en canvi, controlés des de l’inici les traduccions que ella mateixa emprenia de textos d’altres autors. Testimoni de la cura i de la orientació sobre els textos que treballa el trobem en diverses Cartes[24] on insisteix en la importància que un traductor resti en contacte amb l’autor que gira i pugui intercanviar criteris a través d’un treball comú que ajudi a interpretar-lo com cal:
Moi qui aurais donné un an de ma vie pour rencontrer une heure Hadrien, une semaine pour rencontrer Thomas Mann ou Piranèse[…] je ne comprends pas que, tant qu’un être humain dont on s’occupe est en vie, on ne profite pas de la chance de s’en approcher, ou tout au moins de correspondre avec lui, même si la rencontre risque de nous déranger ou de nous décevoir dans l’idée que nous avions de lui. Quelle chance alors pour réarranger ses impressions, et pour aller d’une interprétation un peu moins juste à une interprétation corrigée! Mais c’est justement ce que ces personnes craignent de faire.[25]
En una carta adreçada a Lidia Storoni Mazzolani, del 25 d’abril del 1960[26] manifesta preocupació per saber qui traduirà determinada obra seva i si el o la professional és prou solvent. En una altra carta per a la mateixa destinatària, de data 4 de novembre del 1960), Yourcenar tracta a la menuda paraules i frases concretes del francès i les corresponents equivalències en italià. Durant el Nadal del 1962, envia una nova carta a Lidia Storoni per comunicar-li que s’ha sentit més tranquil·la en assabentar-se que la traducció italiana de l’Alexis i la de Le Coup de grâce li han agradat.[27] Es plany que la relació amb la traductora Mª Luisa Spaziani sigui difícil. També en deduïm que Yourcenar era reticent a acceptar que Spaziani fes precedir el text italià del prefaci Una traduzione e un’amicizia, afegit al que ella mateixa ja havia redactat, i que després resultà ser una crítica excel·lent. Yourcenar s’hi lamenta, de no tenir cap contacte amb la traductora i de sentir que l’obra se li escapa de les mans. Finalment, a la mateixa carta transmet a Lidia Storoni el punt de vista de la seva companya Grace Frick sobre la traducció, absolutament cibliste i coincident amb el de la professional italiana: L’idéal du traducteur est de donner l’impression que l’ouvrage a été composé dans la langue dans laquelle on le traduit. Finalment, en carta del 7 de maig del 1969 a la seva traductora i amiga italiana exposa que l’editorial Feltrinelli ha encomanat la traducció italiana de L’Oeuvre au Noir a Marcello Mongardo. Com que Yourcenar en desconeix les qualitats professionals, seguint el principi de conservar la seva autoritat sobre qualsevol de les obres escrites, demana a Lidia Storoni la revisió del text o que, si ella no s’hi pot dedicar, li indiqui algú que posseeixi el sentit de la literatura i de la història i que estigui al corrent del llenguatge de la ciència i de la teologia al segle XVI.
El súmmum del control que exercia sobre la pròpia producció el trobem en el món del cinema, i està lligat a dues obres seves: Le Coup de grâce, adaptada per Volker Schlöndorff, i l’Oeuvre au Noir, duta a la pantalla per André Delvaux (interpretació de Gian Mª Volonté), pel·lícula que ella no veié en vida. En el primer cas no va quedar gens satisfeta de les interpretacions del cineasta i en una llarga carta de gener del 1997 li va fer un reguitzell de retrets amb una notable duresa crítica i molta fredor. En el segon, com que Delvaux també era belga i hi podia haver més afinitats o més tracte, no es va estar de fer-li suggeriments per a la realització de l’obra cinematogràfica, ni d’intervenir directament en el guió.
Yourcenar té una concepció molt personal de l’escriptura com a traducció i de la traducció com a escriptura, que ens explica la manera com va abordar bon nombre de textos poètics dels quals es va fer passeur d’una llengua a una altra, però igualment còmplice creadora, de manera que sovint la traducció va ser la prolongació de la seva pròpia escriptura poètica i que sovint és “ella” en “l’altre” allò que tradueix, a partir de la identificació amb un món o amb una poètica concrets. Així, els Cinc Nô Modernes els va signar sola, sense que el nom del seu col·laborador Jun Shiragi aparegués al volum editat. Yourcenar veia la traducció com el desig ardent d’anar més enllà de les paraules mateixes i acceptava que mai no s’aconsegueix la traducció perfecta, però es consolava d’aquesta realitat recordant que les tres quartes parts de tot allò que llegim són, precisament, traduccions. I citem:
L’oeuvre de quelqu’un d’autre est mise en mes mains et je sens bien que je ne réussirai jamais à tout donner, à tout rendre [...] En vérité, il y a toujours des choses qui se perdent alors que l’art du traducteur serait de ne rien laisser perdre[28].
Així resulta que, tant en la seva escriptura com en la d’altres autors, imposa des del principi la manera en què cal abordar cada text, i influeix decisivament en la seva recepció -l’accepció més coneguda de la paraula “autoritat”. Aquesta autoritat s’explica molt bé en el cas de la traducció de Kavafis, que va iniciar a partir del 1936. Hem dit que en va donar diferents lliuraments; gairebé paral·lelament, entre 1948 i 1950, es dedica a la redacció de les Mémoires d’Hadrien, que es publiquen el 1951; de manera que, quan el 1958 surt la seva Présentation Critique definitiva amb els poemes, ella ja ha assolit una gran “autoritat literària” arran de l’èxit de l’obra anterior, ja és una escriptora consagrada i ningú no dubta del seu talent, que pesarà en les traduccions successives. En general, Yourcenar acostuma a crear nous textos que són més els seus que els de l’autor primer. Per dir-ho d’una manera gràfica, va més enllà de l’autor. No obstant, el text original sempre deu la seva projecció a les traduccions que se’n realitzen i que el converteixen -o no- en obra literària reconeguda i valorada, perquè, com deia Renan: Une oeuvre non traduite n’est publiée qu’à demi.[29]
I és cert que li hem de reconèixer una sèrie de qualitats que René de Ceccatty atribuïa al traductor de poesia anglesa Michel Leyris:
Pour être un bon traducteur, il faut, entre autres qualités, posséder un monde intérieur et linguistique propre, des obsessions, un vocabulaire singulier, une structure psychologique élaborée, bref une sorte de langue poétique qui ne se contente pas d’interpréter une autre langue, mais qui puisse la faire sienne.[30]
Si ens preguntem el perquè de l’empatia amb Kavafis, probablement anirem a parar a l’interès de Yourcenar per la poesia. Des de l’adolescència, Yourcenar havia cantat Grècia com el país de l’alegria i de la voluptuositat en una sèrie d’obres de factura poètica: Le Jardin des Chimères, el seu primer llibre;[31] Les dieux ne sont pas morts i Les Charités d’Alcippe pertanyen igualment als primers anys de creació.[32] Del 1926 data L’homme couvert de dieux, publicat a L’Humanité.[33] Per bé que tendia a refusar aquestes produccions inicials, que considerava de poca alçada literària, i que posteriorment sempre més conreà la prosa, el seu primer mitjà d’expressió va ser la poesia.
A partir del 1926, Yourcenar multiplica els textos poètics en prosa i experimenta amb formes d’escriptura híbrides que desenvoluparà entre els anys trenta i quaranta. En aquest grup trobem el text que composà per al seu gos pekinés Suite d’estampes pour Kou-Kou-Haï, publicat el 1931, que va passar a formar part del recull d’assaigs pòstum En pèlerin et en étranger.[34] Un altre d’aquests escrits poètics és Sixtine, igualment del 1931. El 1932 tenim Mozart à Salzburg.[35] Dos altres textos contemporanis de Feux (1935-1936) són Apollon tragique i Dernière Olympique, considerats des essais de type poétique[36]. I encara, el recull de relats de somnis autèntics de l’autora, molt més enigmàtic, Les songes et les sorts, publicat el 1938, el podem classificar entre el poema en prosa, l’assaig, l’exercici d’escriptura automàtica i les Mémoires de ma vie rêvée[37].
I és que Yourcenar va escriure sota múltiples formes, i la seva és una escriptura que va més enllà de les fronteres, però ¿que potser no som tots individus de frontera? ¿I si traduïa i escrivia precisament per fer més tolerables les fronteres?
A l’obra Marguerite Yourcenar en poésie[38], Achmy Halley explica que una marca distintiva de la creació yourcenariana és la desviació o desplaçament dels gèneres, característica que fa difícils de classificar moltes de les seves obres. Diu així:
Yourcenar n’assigne pas à la poésie une place fixe, déterminée par avance, codifiée par l’usage et la tradition. Comme tant d’autres écrivains du XXè siècle, elle refuse d’enfermer sa création dans les classifications héritées des classiques, afin d’inventer, pour chaque nouveau texte, l’espace qui lui convient. De là son refus ou sa difficulté à assigner, à chacune de ses créations, une étiquette, et sa constante entreprise de subversion générique qui aboutit chez elle à la débâcle des classifications et des espaces fermés et cloisonnés.
I constata que les fronteres van estar presents tant en la seva existència com en la seva creació. Així, si admetem que les fronteres existeixen perquè els grans viatgers les travessin, anem a parar directament a una de les característiques de M. Yourcenar, en el sentit que la forma híbrida de molts dels seus escrits és un reflex del seu somni d’universalitat. Yourcenar escrivia en la frontera dels gèneres i al marge de la seva època. Bernard Pivot li’n feia la observació:
Vous êtes toujours aux frontières des choses. D’abord vous avez grandi à la frontière de la France et de la Belgique. Ici, dans cet état du Maine, vous êtes au nord-est des États Unis, pas loin de la frontière du Canada. Dans vos deux livres autobiographiques, Archives du Nord et Souvenirs Pieux vous étudiez les frontières de votre famille. Tous vos livres sont aux frontières de l’histoire, du roman et de la poésie […] Vous êtes toujours aux frontières.[39]
Efectivament, Feux, La Petite Sirène i Les Nouvelles Orientales, fins i tot les Mémoires d’Hadrien són, en certa manera, obres molt poètiques. De fet, quan a vint anys va visitar per primera vegada Villa Adriana, el que va voler fer sobre l’emperador era un assaig poètic. Pel que fa a Feux, en els diferents pròlegs que en va escriure, Yourcenar no sap ben bé com definir-la i, de 1932 fins a 1979, quan és preguntada, la cataloga successivament com “intents d’investigació poètica”, “ni poemes ni llegendes, conjunt de poemes i de relats”, “poemes en prosa”, “conjunt de poemes d’amor, proses líriques”, “textos poètics”, “gairebé poemes”, “en el fons Feux és un llibre de poemes”.
Achmy Halley mostra que aquest discret lliscar de la prosa cap a la poesia - els ritmes de la qual endevinem enmig de qualsevol novel·la -, aquests desplaçaments constants de la narració cap a meditacions poètico-filosòfiques, donen a alguns paràgrafs de les novel·les i dels relats yourcenarians una tonalitat poètica incontestable.[40] Fins i tot en l’Oeuvre au Noir, sovint classificada de novel·la històrica, la prosa té una dimensió poètica profunda que només una atenta lectura pot descobrir. Finalment, a una de les seves darreres obres[41], li donà el títol d’un vers de Rimbaud: Quoi? L’éternité, i Rimbaud és considerat el primer dels grans poetes moderns. El mestissatge de gèneres que caracteritza el conjunt de la producció de Yourcenar esdevé una de les marques de la seva modernitat. Conscientment o no, Yourcenar pretén dinamitar l’estructura de les formes preestablertes i dur a terme la fusió-confusió dels gèneres, eliminant-ne les barreres. Tal com insinuava Benedetto Croce, ella pensa que tout authentique chef d’oeuvre viole la loi d’un genre institué[42] De fet, quan Matthieu Galey li pregunta quines de les seves obres podria definir com a poemes, ella respon, sense cap dubte “Totes”, matisant, únicament, que la prosòdia crea una mena de salmodia sagrada que en la prosa no pot existir.[43]
No té res d’estrany, doncs, que el poeta Kavafis la colpís prou per voler-lo traduir. S’interessà pels poetes perquè ella mateixa es considerava poeta. A més, cap al final de la seva vida va deixar-se captivar pels haikús, peces poètiques molt breus d’origen japonès que transmeten un instant de comunicació amb l’univers i, precisament com si volgués tancar el cercle que havia obert en els anys de joventut, les seves darreres obres La Voix des Choses,[44] Les 33 noms de Dieu i Le carnet d’adresse[45] són poemes, bé que molt més curts que les poesies inicials, no rimats i disposats com illots autònoms a l’espai blanc de la pàgina.
Tot això pel que fa a la pròpia producció. Si, recolzant-nos en la idea que les traduccions són igualment creacions, considerem la traducció que va fer de Kavafis sota aquesta òptica, la seva interpretació en prosa i no en vers seria un exemple més d’aquesta concepció literària del lliscar entre els gèneres i d’aquesta manera de procedir. I si no reservem els desplaçaments de gènere únicament per a la seva producció, hauríem de concloure que les traduccions devien ser tractades segons les decisions preses per als propis textos. En consequència, podem suposar, sense gaire risc d’equivocar-nos, que la trobada amb Kavafis la va posar en contacte amb una part íntima d’ella mateixa i dels seus interessos vitals, i amb els fonaments de la seva pròpia creació.
La poesia de Kavafis, de difícil accés, devia evocar a Yourcenar temes pels quals ella tenia preferència: l’estetisme, una certa idea de la Bellesa, el recurs constant a la història antiga i el tema dels amors fora de la norma, però també la desfeta, la decadència, la tolerància, la vellesa -com ho demostren els seus abundants retrats de vells.
D’altres afinitats podien unir-la amb el poeta alexandrí. Si considerem els temes que tracten determinades obres yourcenarianes com Alexis, del 1929, La nouvelle Eurydice, del 1931, Denier du rêve, del 1934, Feux, del 1936 i Le coup de grâce, del 1939, no podem sinó observar que algunes d’aquestes obres, intimistes, s’assemblen a monòlegs interiors, habituals en la poesia de Kavafis, a veus íntimes que tots dos senten i escolten. Recordem que M. Yourcenar havia anomenat l’Alexis el portrait d’une voix. Sovint, els personatges descrits i els esdeveniments transmesos pels dos escriptors posseeixen un valor icònic i remeten a una realitat que ultrapassa l’aquí i l’ara. A Feux hi ha una altra característica que apropa Yourcenar a Kavafis: l’escriptora parla d’ella mateixa amagant-se, com solia fer el poeta, darrera de noms o personatges de la cultura grega clàssica –Fedra, Sapfó i d’altres que adornen l’escriptura semi-velada i els mecanismes perifràstics que empra, amb l’objectiu de dire sans nommer.
Yourcenar va entendre admirablement que allò que comptava per al poeta era una determinada hora, dia o moment d’amor o de plaer inoblidables, determinats rostres o éssers, i el decorat grec absolutament lluminós que Kavafis eternitzava als seus versos: per tant, als instants efímers d’experiències sensuals segueixen els de l’escriptura, que té com a vocació l’eternitat. El temps destrueix éssers i objectes; només la substancia és eterna. Tal com els fets i la història interessaren Kavafis, semblantment l’obra de M. Yourcenar és un mosaic complex i plural amarat d’intertextualitat[46], de la presència constant del temps i de la història. Igual que Kavafis, que escriu quan l’experiència ja s’ha assolat, l’obra de Yourcenar, basada gairebé sempre en el passat, necessita que els fets reposin i que ella pugui prendre la distància necessària per tal de relativitzar i objectivar. Igual que succeeix en Kavafis, l’hel·lenisme de Yourcenar depassa el reduït espai geogràfic i esdevé una manera de pensar i una experiència viscuda, perquè tant la Grècia antiga com la moderna són els contextos obligats per a pensar la realitat. El conjunt de l’obra yourcenariana deu bona part de la seva coherència i del seu abast a la filosofia i a la sensibilitat gregues.
De tota manera, no hi ha constància escrita enlloc que Yourcenar reconegués tots aquests punts en comú que a nosaltres ens sembla escaient atribuir-los. Però, en comptes de la pròpia veu, ens va deixar la prova més palpable que s’havia fixat en el poeta nascut a Alexandria i fervorós d’hel·lenisme: una reescriptura de la seva obra –verba volant; scripta manent.
A partir de la reflexió que susciten els textos que va escollir, constatem que Marguerite se sentí atreta per la recerca d’universalitat, d’aquells temes que l’havien d’ajudar a desenvolupar una escriptura humanista, i atreta igualment per algunes de les literatures més allunyades de la tradició greco-romana i de la civilització europea -textos d’Amrita Pritam i els Nô Modernes. Semblantment, en podem deduir una notable fascinació per la diversitat de llengües i per determinats autors contemporanis. No hi ha cap dubte que per a ella les traduccions eren un mitjà per ampliar la cultura d’arribada i una veritable eina de comunicació ètica. Insistirem en els lligams que trobem entre els textos que tradueix i les seves pròpies obres, de manera que els uns nodreixen les altres. El seu objectiu és revelar determinats éssers, servir de testimoni, prestar la seva veu a d’altres veus que ja han callat. Si l’acte de traduir és alhora un acte de lectura i d’escriptura, Yourcenar va ser lectora atenta de Woolf, dels Negro Spirituals, de Kavafis i de la resta de les obres que va traslladar, tot i que sovint resultà intervencionista o excessiva com a escriptora que era, potser perquè en la seva concepció de la traducció-creació es revelava més cibliste que sourcière. Probablement forma part d’aquell estol de creadors o poetes que conceben la traducció com una altra manera d’escriure i que posen els seus propis passos entre els d’un altre. A partir de la seva manera de procedir, podem catalogar-la, doncs, entre els traductors hereus de Perrot d’Ablancourt i de tota la tradició de les Belles Infidèles. Infidelitats que Marguerite s’encarrega de justificar a Silvia Baron Supervielle de la manera següent: Les libertés prises ne m’offusquent pas du tout, car je crois qu’un traducteur de vers peut et doit en prendre pour conserver le chant.[47] Amb la seva manera de fer i amb l’autoritat que s’atribuïa sobre els textos que treballava, podem dir que Yourcenar considerava el traductor com un altre creador, autor o co-autor. Per això hem parlat d’original segon. Yourcenar hauria tractat la traducció d’una banda materialitzant el postulat de G. Chapman, segons el qual l’empatia que el traductor sent per l’autor l’“autoritza”, d’alguna manera a situar-se per damunt del text original i a adoptar una actitud creativa, i de l’altra, avançant-se molt, amb el seu fer, a les més actuals concepcions i tendències de la pràctica traductiva, i obrint un important camí al dret indiscutible i innegociable de tot autor -i/o traductor- a la integritat de la pròpia obra i al principi de l’autoritat moral sobre el text que ha realitzat.
Així, doncs, hem vist que Yourcenar és capaç d’escollir l’Altre i de fer-li un espai en la seva llengua i en la seva concepció del món, però que abans que la llengua de fora, prioritza sempre la francesa, potser perquè l’automatisme de la llengua materna li era garantia de precisió. És il·lustratiu el fet que, en els 49 anys viscuts a Amèrica, hagués continuat emprant sempre el francès per a l’elaboració d’esborranys dels seus textos. Hem precisat quin sistema va seguir en les diferents traduccions que va emprendre i vist que la traductora Yourcenar va transmetre als lectors francesos el singular univers poètic de Konstantinos Kavafis -i d’altres textos que girà- a la seva manera. Hem precisat quina mena d’empatia l’uní a Konstantinos Kavafis i quin lloc atorgà a la poesia en la seva vida d’escriptora. Però, sobretot, hem intentat de-mostrar que la feina d’un traductor-escriptor és diferent de la d’un només-traductor, en el sentit que aquest segon sol mantenir-se més a prop del text original que ha triat o que li ha estat encomanat, sobre el qual realitza -en el millor dels casos- una satisfactòria tasca filològica, mentre que, si un traductor és alhora -o a més a més- escriptor, té tendència a “escapar-se” del text primer, al qual li demana molt més, li demana potser que sigui, precisament, el ressò d’ell mateix.
Montserrat Gallart Sanfeliu
Filòloga i traductora. UAB
(Barcelona, setembre 2008)
[1] Hi dominen els volums en francès, en anglès, en llatí i en grec clàssic. Però també hi figuren l’italià, l’espanyol, el portuguès, el grec modern i el japonès.
[2] YOURCENAR, M. (1971). Alexis ou le traité du vain combat. París, Gallimard, col. Folio, n. 1041 (p. 30).
[3] Publicada a París per Stock.
[4] GALEY, M. (1980) Les yeux ouverts. París, Bayard éditions. (p.200).
[5] Editat a París per Gallimard, el 1989.
[6] Editat a París per Gallimard.
[7] Editat a París per Gallimard.
[8] Editat a París per Gallimard.
[9] Editat el 1984 a París per Gallimard.
[10] Recordem les seves discussions amb Dimaras per fer prevaldre en la traducció de Kavafis les expressions bensonants o boniques en llengua francesa que ella proposava, obviant sovint els continguts o la forma de l’obra grega primera.
[11] YOURCENAR, M. (1969). Présentation Critique d’Hortense Flexner suivie d’un choix de poèmes. París, Gallimard.
[12] YOURCENAR, M. (1979). La Couronne et la Lyre. París, Gallimard, (p. 15-17).
[13] Op. Cit. (p. 9).
[14] YOURCENAR, M. (1987) La Voix des Choses. París, Gallimard.
[15] Publicada per part del poeta Alexis Curvers, autor de l’obra Tempo di Roma (Belgique, Labor 1991).
[16] Assaig d’unes 90 pàgines aparegut, en una primera tirada, dividit per capítols en diversos números de Le manuscrit autographe (n.32, 33, 34 i 36) i editat, sencer, per Grasset, el 1932.
[17] Editat -com ja hem dit- igualment per Grasset, el 1936.
[18] Editat per Gallimard el 1979.
[19] SAVIGNEAU, J. (1990). Marguerite Yourcenar, l’invention d’une vie. París, Gallimard (p. 118).
[20] HALLEY, Achmy. (2003). Marguerite Yourcenar en poésie. Archéologie d’un silence. Amsterdam, Rodopi (p. 472)
[21] Citat per SAVIGNEAU, J. (1990). Op. Cit. París, Gallimard.
[22] YOURCENAR, M. (1978). Présentation Critique de Constantin Cavafy. París, Gallimard (p. 56-57).
[23] BARTHES, R. (1968). “La muerte del autor”, dins El susurro del lenguaje: más allá de la palabra y de la escritura. Traducción de C. Fernández Medrano. Barcelona, Paidós (2002). (p. 65-71).
[25] YOURCENAR, M. (1995). Lettres à ses amis et quelques autres. París, Gallimard, col. Folio núm. 2983 (p. 604-605)
[26] Memòries d’ Adrià va ser, efectivament, traduïda per Lidia Storoni Mazzolani, amb diferents edicions: 1953, Nàpols (Richter); 1963, Torí (Einaudi); 1977, Torí (Einaudi); 1985, Milà (Edizioni CDE); 1988 (amb els Carnets de Notes darrera), Torí (Einaudi, col. Gli Struzzi). En canvi, el Denari del Somni va ser traduïda sempre per Oreste del Buono i en tenim constància de tres edicions: 1984, Milà (Editoriale Fabbri-Bompiani); 1984, Milà (Edizione Euroclub); 1986, Milà (Bompiani Tascabili, col. Narrativa n. 397) que al final incorpora una cronologia titulada “M. Yourcenar: la vita, i libri”.
[27] Totes dues obres en traducció de Mª Luisa Spaziani, publicades a Milà per Feltrinelli, respectivament al volum 16 de la col·lecció I Classici moderni i al volum 8 de la col·lecció Impronte. Cf. YOURCENAR, M. (1995) Lettres à ses amis et quelques autres. París, Gallimard, col. Folio núm. 2983 (p. 212).
[28] Entrevista amb M. Yourcenar: “La poésie et la religion doivent rester obscures”, dans Magazine littéraire, n. 153, octobre 1979.
[29] Citat per BERMAN, A. (1995). Pour une critique des traductions. París, Gallimard. (p. 75).
[30] CECCATTY, René. (2002). “Leyris, poète des poètes”, dins Le Monde des livres. (21 de juny, p. IV).
[31] Editat a París per Perrin, el 1920. Escrit a setze anys, durant el 1919, a Monte-Carlo que, a partir del 1917 i durant uns quants anys, havia estat lloc de residència de Marguerite i de son pare.
[32] La primera, editada per Sansot -París-, el 1922 ; la segona, publicada a Liège, per La Flûte enchantée, el 1956.
[33] Amb data 13 de juny del 1926, però, curiosament, amb el títol escurçat : L’homme.
[34] Recollit anys més tard i editat el 1989 per Gallimard, París (p. 474-480).
[35] Mateixa carta precedent.
[36] Mateixa carta a P. De Rosbo.
[37] YOURCENAR, M., Prefaci a Les songes et les sorts. Bibliothèque de La Pléïade (p. 1541).
[38] HALLEY, Achmy (2003). Marguerite Yourcenar en poésie. Archéologie d’un silence. Amsterdam, Rodopi (p. 437-442).
[39] PIVOT, B. (1979). Vidéo Apostrophes. Entrevista realitzada a casa de l’autora à l’illa de Mounts Deserts.
[40] HALLEY, A. (2003). M. Yourcenar en poésie. Archéologie d’un silence. Amsterdam, Rodopi. (p.437-452).
[41] Darrera part de la trilogia Le labirynthe du monde. París, Gallimard (1988). Yourcenar va començar a escriure aquesta darrera part el 1982 i la va deixar inconclusa per causa de la seva mort.
[42] Citat per STALLONI Yves. (2001). Les genres littéraires. “CROCE, Benedetto. Estetica”. París, Nathan (p. 119).
[43] GALEY, M. (1980) Les Yeux Ouverts. París, Bayard éditions (p. 203).
[44] YOURCENAR, M. (1987). La Voix des Choses. París, Gallimard.
[45] Op. Cit.
[46] Recordem l’ús del títol Le Labyrinthe du monde, inspirat de l’obra de Comenius, Le Labyrinthe du monde et le Paradis du coeur -que el seu pare Michel havia traduït del llatí- per a la seva trilogia ; recordem que les Nouvelles Orientales s’inspiren, la majoria, en llegendes balcàniques o fins i tot asiàtiques, amb les quals Yourcenar va entrar en contacte en algun dels seus viatges; que el doble títol d’Alexis (ou Le Traité du vain combat) així com d’altres dobles títols d’obres seves poden trobar el seu origen en La tentative amoureuse ou Le Traité du vain désirde Gide o, fins i tot, en L’autre Devoir –Histoire d’une àme, de Jeanne de Vietinghoff, per qui ella sentia gran fervor; que els personatges de Feux reprenen herois o heroïnes de la Grècia clàssica, i no cal insistir més-per no allargar-nos- en la influència del mateix Kavafis en molts dels continguts que conformen les seves obres.
[47] Carta de M. Yourcenar a S. Baron Supervielle. 11 d’agost del 1980. Arxius S. Baron S.