EN MEMÒRIA D’UNA SOBIRANA (2)
Revista SERRA D’OR, Juliol-Agost 2008, pp. 23 a 26.
Marguerite Yourcenar, com el seu emperador, Adrià, intentà acarar la mort amb els ulls oberts.
Fa una mica més de quatre anys, l’1 de maig del 2003, ens fèiem ressò del centenari del naixement de l’escriptora belga amb un article -publicat a l’Avui-, que encapçalàvem amb el mateix títol i en el qual presentàvem unes pinzellades sobre la seva personalitat i sobre la seva escriptura, partint de la consideració del paper que juga el desig -o pulsió de vida- en qualsevol forma de creació, però també en qualsevol existència humana.
A finals del 2007, exactament el 17 de desembre, s’han complert vint anys de la seva mort. Llevat d’un article-evocació de part de la seva obra, que en David Castillo va publicar, igualment a l’Avui, el 15 del mateix mes, no hi ha hagut a la premsa catalana cap referència -ni explícita ni remota- d’aquest aniversari.
Moguda pel desig de reivindicar la figura de la insigne acadèmica i els valors estètics del seu llegat, i amb la voluntat de reivindicar el seu nom com un dels que integren tota una genealogia femenina en l’àmbit de la creació literària -amb la qual s’han emparentat, precisament, bon munt de les millors creadores catalanes-, tal com varem fer al 2003, ara la recordem amb aquest altre escrit d’admiració i d’homenatge, en el qual partim de la seva manera d’acarar la mort, tant en la vida real, com en la fictícia de les seves produccions. El departament de romàniques de la Universitat de Barcelona va dedicar a Marguerite Yourcenar tota una jornada d’estudi el proppassat mes de novembre, al llarg de la qual es van glossar i elogiar aspectes diversos de la seva personalitat i del seu fer literari.
Lucidesa
Malgrat les febleses pròpies de qualsevol ésser humà, Yourcenar va ser una persona enèrgica, vital, voluntariosa i apassionada, en perfecta sintonia amb tot allò que emanava vida -éssers humans, animals, plantes-, donadora, ella mateixa, de vida artística a un nombre important de personatges de ficció, protagonistes de la seva vasta obra, que constitueix un univers creatiu de gran coherència. Però va ser, igualment, una dona lúcida i gens superficial, que, tant en la pròpia vida com en la seva creació, fugia de l’aproximació merament epitelial a les coses i cercava en tot moment l’essència i la transcendència, allò que és veritablement important per a l’ésser humà.
“Si voleu conèixer un escriptor -deia- llegiu-ne els llibres”.[1] A través de l’escriptura -i escrivia, probablement, per ultrapassar la realitat de la contingència humana-, Marguerite Yourcenar tractà els grans temes i els grans interrogants de la humanitat. El pas del temps, la mitologia, la ciència i les característiques d’una època, els afectes i l’amor, però també la violència infligida als animals, la solitud, l’humanisme i la mort interessaren enormement aquesta autodidacta, que va saber integrar les tradicions i posicionaments vitals d’Occident amb els d’Orient. En aquest sentit, alguna vegada s’havia referit als quatre desigs budistes que li orientaven la vida: lluitar contra les males inclinacions, dedicar-se a l’estudi fins a la fi dels seus dies, perfeccionar-se en la mesura del possible i treballar per salvar les criatures que van errants per aquest món. I a La Voix des choses, publicat unes setmanes abans de la seva mort, va recollir aquells textos que l’havien confortada en vida, a través dels quals se’ns revelen els fonaments de la seva saviesa i de la seva mística: saviesa òrfica, budista, sufí, corànica, cristiana, i no únicament religiosa, sinó extreta també dels poetes que havia llegit i que admirava. Els versos que s’hi contenen són un reflex i el darrer testimoni de la curiositat intel·lectual i de la cultura immensa de l’escriptora, que precisament entre ells va escollir els que l’acompanyarien en l’ofici litúrgic que l’acomiadà.
Marguerite Yourcenar tenia la convicció que la mort és una altra cosa que la fi; la veia com el misteri de la força vital i de l’energia que, en un moment determinat, desapareixen. Preguntada per Matthieu Galey sobre aquesta qüestió, reconeixia desitjar que la seva, de mort, li arribés lentament, perquè tingués temps d’anar-se inserint en ella, i ella d’anar-s’hi preparant, acomplint, així, la pròpia obra mestra. No volia perdre’s la darrera experiència vital. Quina lucidesa quan diu: “Molts homes s’acaben, ben pocs moren”.[2] Ella desitjava romandre clara i activa, amb els ulls oberts -com va fer dir a l’emperador- fins al darrer sospir. I sentia respecte i estima per la gent que prepara la seva mort. Aquí distingirem entre les morts reals que va encaixar i les que atribuí als personatges que va crear per a la literatura.
Realitat
L’experiència de la mort d’altri li arribà, de manera molt primerenca, en la persona de la seva mare, Fernande, desapareguda quan la petita Marguerite només tenia deu dies de vida. La privació d’amor i de caliu que li suposà aquesta absència, la visqué sempre com un abandó inacceptable, del qual, a més, sempre se sentí culpable: sentia que havia estat incapaç de néixer, sense causar la mort. Igualment en els anys d’infància, li va tocar de viure la mort -força violenta i que la família havia provat d’amagar-li- del gosset Trier, que havia pertangut a la seva mare i que la nena estimava extraordinàriament. En l’adolescent Yourcenar, el fet d’haver perdut la mare tant d’hora va tenir com a conseqüències una gran incertesa, temors i angoixes diverses, i un posicionament molt concret de rebuig pel que fa a la maternitat. Ja adulta, quan una altra gosseta que tenia, Valentine, va morir, embestida per un vehicle, gairebé davant la seva mestressa, Yourcenar declarava: “No em refaré mai d’aquesta petita però immensa pèrdua”.[3]
Si la mort dels animals, que no poden intervenir en el seu destí, ja li resulta dolorosa, la dels éssers estimats encara li és més inadmissible. A vint-i-sis anys, just després de la publicació de la seva primera obra emblemàtica Alexis ou le traité du vain combat, Marguerite Yourcenar va assistir a la mort serena del seu pare, que aleshores vivia a Lausanne. Tres anys abans, havia mort Jeanne de Vietinghoff, la persona que més pes va tenir en el seu imaginari com a creadora, la que li va fornir -de manera indirecta, és clar, a partir de la seva vida, del seu fer i del seu ser- l’argument de moltes de les obres que va escriure i un gran nombre de protagonistes de les mateixes. Yourcenar plorà, igualment, la mort d’amics entranyables, d’éssers particularment estimats: la de Lucia Kyriakós, -a qui dedicà aquests versets: “Le ciel de fer s’est abattu / sur cette tendre statue”-, que va tenir lloc el 1941, durant el bombardeig a la ciutat grega de Iànnena; la d’Andreas Embirikos, d’un càncer al pulmó, el 1975; la de la seva companya americana, Grace Frick, el 1979, després d’un llarg procés cancerós; i, finalment, el 1986, la del seu darrer company de vida, Jerry Wilson, de complicacions per causa de la Sida. A poc a poc, per a Yourcenar, la mort va entrant dins de l’ordre normal de les coses i, de vegades -com en el cas de Grace-, posa fi al sofriment.
Ficció
En la majoria de les seves obres, tant a les més extenses com als relats més curts, els protagonistes acaben morint. Yourcenar parla de la mort com de “la gran certesa negra”, segons explica la seva biògrafa, Michèle Goslar. I amb l’escriptura evoca, naturalment, la de molts dels seus éssers estimats. Com si el fet d’anar adquirint experiència de la mort a través d’aquesta pràctica, pogués ensenyar-li o avançar-li alguna cosa sobre el propi traspàs. A les Memòries, que relata 60 anys després d’haver perdut la mare, presenta el rostre dur, impenetrable i hermètic d’aquesta un cop morta, que veu en una fotografia. A partir d’aquest retrat, Yourcenar realitza una descripció més que precisa sobre aquell estat negatiu de vida. En repassa la posició, l’actitud, la indumentària, la perfecta bellesa del rostre, i se centra en tot allò que ja no és, d’aquella que li donà la vida, emprant expressions en singular en comptes d’en plural i determinants en lloc de possessius, que confereixen a la descripció categoria d’universal. Pura objectivitat. Ni ombra d’expressió del sentiment.
En un altre ordre de coses, si bé és cert que, arran de la sotragada emocional que li va causar la passió impossible amb l’editor André Fraigneau, Marguerite va sentir-se, en part, temptada per la idea del suïcidi, quan, a quaranta anys, pateix un primer atac de cor, o quan, en la pujada a l’Etna corre el risc de morir per manca d’aire, la consciència d’aquests fets li modifica la percepció que té de la vida. La vida: matèria diversa, complicada... Ella la treballa en les diferents obres i veu com va prenent forma, fins a fer possible que la gent analitzi les pròpies experiències a la llum de les ficcions que ella proposa.
A l’Oeuvre au Noir mostrarà que la mort -enemiga sense forma- és la despossessió absoluta, una prova en solitari que en ben poques circumstàncies gaudeix d’acompanyants. En aquest llibre es plantegen les grans qüestions sobre Déu. Un dels protagonistes, Zenó, és un home de ciència que malda per esbrinar les lleis de l’univers; l’altre, el prior dels Cordeliers, és un cristià sincer que abomina dels horrors de la Inquisició i que dubta de l’omnipotència de Déu. Extret, precisament, de l’Oeuvre au Noir, és molt il·lustratiu l’epitafi que Yourcenar va voler per a les seves despulles: “Plaise à Celui qui Est peut-être de dilater le coeur de l’homme à la mesure de toute la vie” / “Que Aquell que És, potser, vulgui dilatar el cor humà a la mesura de tota la vida”.[4] A Zenó donarà Yourcenar al moment de la mort la visió magnífica d’una natura resplendent. De fet, la mateixa Marguerite desitjava que determinades imatges se li presentessin al moment d’abandonar aquest món: “Unes quantes passejades a la vora del mar [...] Venècia de matinada, Amsterdam sota la pluja, Constantinoble al capvespre [...] un camp de narcisos a la zona de Salzburg [...] el dolç batec de la sang en les artèries estimades [...] el Cap Soúnion a la posta [...] uns quants gats recollits amb Andreas Embirikos en algun poblet de l’Anatòlia [...] o alguns rostres estimats, vius o morts, barrejats amb els imaginaris”.[5]
Les Mémoires d’aquell Adrià que s’encamina cap a la mort i que viu el suïcidi lamentable de l’estimat Antinoüs són, paradoxalment, un art de viure. Adrià, l’home sol i, tanmateix, vinculat a tot. L’amant que va retre culte a Antinoüs -mort, precisament, per estalviar-se l’envelliment i el desgast de la passió- durant nou llargs anys. Els protagonistes de les dues grans obres de Yourcenar, Zenó i Adrià, presenten trets comuns: són éssers intel·ligents, tenen la passió de servir i una visió metafísica de la vida. L’escriptora també atribuí deliberadament a aquests personatges uns quants aspectes d’ombra i de limitació, que els fan molt més humans. Però Adrià pot tenir una visió més optimista que Zenó del món, perquè el seu, de món, és més jove i ha viscut menys horrors i menys tragèdia. L’època de Zenó és infinitament més convulsa, i ell estima la vida i no li agrada el que la gent n’ha fet. Darrera tots dos, personatges encara actuals, l’autora, que en algun moment diu: “Per a cada ésser humà el seu interior és la seva fortalesa, i en ell pot trobar en tot moment la força i la pau si és capaç de buscar-les-hi”. I de qui també llegim: “El luxe suprem consisteix a poder prescindir de tot”.[6]
Deseixir-nos
Si comprenem que les diferents pèrdues i trencaments que anem encaixant en la vida són una mena de petites morts, i considerem que la mateixa mort és el gran despreniment i el gran abandó, sembla coherent que l’ésser humà vagi treballant aquest deseiximent sobre persones i coses al llarg de la seva existència. En aquest sentit, Marguerite Yourcenar aconsellava, amb gran saviesa, de “no lligar-se, no lligar-se mai, perquè ja es troben prou servituds al llarg de la vida, com per forjar-nos-en nosaltres, lliurement i sense saber cap on ens duran els compromisos que assolim”.[7] I, de les vegades en què imaginava com seria el seu darrer moment, ens n’han quedat les següents paraules: “Sempre m’ha agradat d’imaginar el moment que segueix immediatament la mort com aquell en el qual, al llarg d’un instant, una hora, un segle, ens retrobem en perfecta plenitud entre aquells que hem estimat […]. Ben bé hi haurà entre ells una dotzena de persones i un nombre semblant de gossos. Quines encaixades no ens donarem tots aquell dia!”[8]
Yourcenar ens llegà una obra de caràcter universal, gràcies a la qual ens sentim atrets cap a alguna cosa de més gran i de més elevat que nosaltres mateixos. Per l’amplitud i profunditat d’aquest llegat, que constitueix la seva part més excelsa, Yourcenar, ésser de foc i d’exactitud, com la defineix Goslar, esdevé, conseqüentment, immortal. La relectura de les seves obres ens convida a deixar de banda la febre de fugacitat i d’immediatesa, en la qual estem immersos, i a prendre en consideració realitats de signe més transcendent, que ens poden orientar cap a una nova humanització. La manera literària i personal en què Marguerite Yourcenar s’acarà a la mort, el fet de mirar-la lúcidament amb els ulls oberts, ens convida, un segle després, a retirar els vels de la por i dels tabús que encara puguin existir al voltant d’aquesta realitat i a desitjar viure-la amb plenitud (tant la dels éssers que ens són pròxims, com la nostra, és clar) com una de les experiències majors que ens pot oferir la vida.
Montserrat Gallart i Sanfeliu. (Filòloga i traductora).
[1] PIVOT, B. (1979). Els monogràfics d’Apostrophes. Entrevista a M. Yourcenar. Edició catalana 2001. Dept. de Cultura.
[2] GALEY, M. (1980). Les Yeux Ouverts. M. Yourcenar. París, Bayard éditions.
[3] GOSLAR. M. (1998). Yourcenar, biographie. Qu’il eût été fade d’être heureux!. Bruxelles, Éd. Racine. (p. 272).
[4] YOURCENAR, M. (1968). L’Oeuvre au Noir. París, Gallimard. (p. 18).
[5] GOSLAR. M. (1998) Yourcenar, biographie. Qu’il eût été fade d’être heureux! Bruxelles, Édit. Racine (p. 335-336).
[6] GALEY, M. (1980). Les Yeux Ouverts. M. Yourcenar. París, Bayard éditions.
[7] Sources II. Fons Yourcenar a Harvard. M.S. Storage 265.
[8] GALEY, M. (1980). Op. Cit.
Tornar a la pàgina Treballs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada