Autor: Montserrat Gallart SanfeliuISBN: 978-84-96292-92-5
Gènere: Assaig-narrativa
Col·lecció: Pensaments PVP: 16 euros
Per adquirir aquest volum, cliqueu AQUÍ
Sinopsi: L’obra parteix d’una experiència personal de confrontació amb la malaltia, s’obre amb un breu PRE-TEXT i és dividida en quatre parts, seguint les estacions de l’any, tot i que aquí l’ordre comença per l’hivern, moment en què es desencadenà l’afecció. Les dues primeres parts formen el bloc SABER; les dues següents comprenen el conjunt SENTIR. Obtenim diferents resultats si ens relacionem amb el món des del «saber» o des del «sentir». S’arrodoneix amb un EPÍLEG a manera de conclusió.
El llibre reflecteix uns anys d’aprenentatge: té en compte una visió holística de la persona i es proposa de palesar fins a quin punt l’actitud mental i espiritual influeix tant en els processos de malaltia com en els de guariment. També té com a objectiu deixar constància de l’evolució del propi estat al llarg de les etapes d’un procés intens, per tal de poder ajudar persones que visquin una experiència semblant. La tesi última seria doble: d’una banda, que només acceptant el dolor com a component pel qual, en un moment puntual de la vida, una persona ha de transitar, és possible deixar de transitar-hi i alliberar-se’n; de l’altra, que els recursos davant qualsevol circumstància adversa generalment no els hem de buscar a fora, sinó a dins de nosaltres mateixos i, més que no pas a la ment, al cos, que, fet i fet, és el que es queixa.
Muy bonita la portada.
ResponEliminaDolo Noguera (gener 2008).
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaMontserrat, hola. Tu libro, lo leí de un tirón desde el mismo día de la presentación: te felicito, me parece muy logrado. Has conseguido enlazar tantos temas -íntimos y generales- con una fluidez asombrosa. La lectura sugiere un montón de vivencias y sensaciones, que ahora me sería difícil expresar, entre otras cosas porque aún escribo con una sola mano (el próximo jueves por fin me devolverán la otra, creo!).
ResponEliminaMientras tanto, un abrazo. Luisa Villalba (gener 2008).
Hola, Montserrat:
ResponEliminaHe llegit amb molt d’interès el teu llibre. He fet aquest itinerari: primer la narració biogràfica de la teva malaltia, després les descripcions de Cadaqués i de Grècia. La primera l’he llegida d’una tirada i he trobat apassionant la manera en que tu t’hi has situat com a subjecte, no com a objecte. Has cercat ajut en diferents medicines però tu has marcat l’itinerari fins arribar a l’antroposòfica, que sembla ser la més encertada per ara. La decisió de fer de la malaltia i del dolor un element per a la construcció i reconstrucció biogràfica és teva i singular. I l’escriptura pública de tot això a part de ser interessant és valenta. No el pensis tan sols com una espècie de manual d’ajuda o auto-ajuda per a casos similars, sinó que em sembla que té un interès humà molt més general. I a mi em sembla molt ben escrit, especialment si és el teu primer llibre.
A més, inclous l’escriptura en els efectes terapèutics i biogràfics, vull dir que escrius per transformar-te i no per produir. O sigui que no hi ha tan sols el vessant del producte que té efectes sobre teu segons la lectura i resposta dels altres, sinó que la mateixa activitat d’escriure i publicar et transforma.
Jo pateixo, en alguns aspectes dels mateixos mals que tu: m’han dit que sóc desagradable, que no sé dissimular. Empro el meu mal caràcter quan crec que és el moment de treure’l a relluir, perquè és l’única cosa que pot tenir efectes i canviar una situació. També he sabut del mobbing, però en circumstàncies pitjors: com a conserge que no complia amb els estereotips, han volgut i han pogut humiliar-me.
Tens por que se’t consideri una infeliç, però em fas enveja quan parles dels teus viatges, de Grècia i de Cadaqués, de la teva activitat intel·lectual i del teu temps disponible. Admiro, de veritat, l’itinerari que estàs fent i em sembles una persona molt especial i valuosa. No comparteixo creences en ciències ocultes ni en cap religió, però respecto la relació que s’hi pugui tenir, si els resultats són assenyats i no delirants. Penso que jo devia tenir notícia d’alguna manera del litigi del teu divorci, perquè normalment segueixo les notícies i llegeixo la premsa.
M’he allargat molt però no volia deixar de dir tot el que m’ha suggerit la teva obra. Bon any, i estic contenta d’haver-te conegut !
Graciel·la (1 de gener del 2008).
Bona tarda Montserrat,
ResponEliminaCom estàs? Jo estic de vacances, avui és el meu primer dia. Les he estat esperant amb delit per dedicar-les a la lectura. He començat el teu llibre amb la convicció que la connexió que trobaria llegint-te em faria la lectura planera i agradable. I així ha estat. Gairebé l’he llegit d’una tirada, encara que les primeres pàgines les vaig llegir abans de trobar-nos a la presentació de l’Ester a la Catalònia.
M’ha agradat molt com parles del teu dolor i de la teva convicció i fortalesa per superar aquesta etapa de crisis. Ja et vaig comentar que em sembla una lectura molt adequada i recomanable per a persones que estiguin patint un procés de dolor. Tinc la intenció de regalar el llibre a algunes dones que m’envolten, crec que els anirà molt bé.
M’ha agradat molt com parles de Cadaqués, de Grècia, del mar (que a mi m’entusiasma), dels gats, que he viscut sempre amb ells. A casa dels meus pares n’hem tingut sempre, i a casa meva vàrem tenir una gata que va estar amb el meu marit i amb mi 14 anys. Encara ara em sembla que l’he de trobar en algun racó de casa, esperant que li faci alguna festa, i sempre pendent de mi amb el seu amor incondicional.
Gràcies, Montserrat, per l’estona de lectura plàcida i agradable, per haver compartit la teva experiència i per l’oportunitat de conèixer-te.
Ah, em deixo una cosa important. Em sembla que escrius molt bé. T’encoratjo a continuar escrivint, els poemes m’han agradat molt i ha estat un veritable plaer llegir el teu llibre.
Moltes gràcies. Una abraçada, Montse Abellàn (15 de març del 2008).
Em dic Núria Cirici i sóc filla de l’Enric Cirici.
ResponEliminaFa dies, em va donar el teu llibre, que he acabat de llegir avui mateix. La veritat és que llegint-lo, moltes vegades m’hi he vist reflectida i fins i tot, en algun moment no he pogut contenir l’emoció. La veritat és que el teu llibre m’ha ajudat a creure que hi ha vida després de qualsevol malaltia i que les emocions hi compten molt.
Jo pateixo artritis psoriàsica. És un tipus de reuma que apareix normalment en gent jove. A mi me la van diagnosticar fa 3 anys, tot i que en feia com a mínim 7 que ja notava els símptomes i des de llavors que no he parat de buscar maneres alternatives per aturar la malaltia. He anat a molts metges i terapeutes i es pot dir que pràcticament ho he provat tot. Així em vaig mantenint força bé, però també requereix un esforç important de diners i de temps.
No acabaria mai d’explicar-te tot el que em passa, ja que a més a més del dolor reumàtic, també tinc molts problemes digestius i de pell. Demà, precisament, m’han de fer una colonoscòpia i una endoscòpia.
T’escric aquest correu perquè simplement, he tingut la necessitat de fer-ho, encara que no et conegui.
Núria Cirici (17 de març del 2008).
Hola Montserrat,
ResponEliminamolt interessant i emocionant l’acte de presentació del llibre. Felicitats i gràcies per donar-nos fe i confiança en les capacitats d’un mateix i donar prioritat a la recerca de l’entitat personal, que és la nostra saviesa intrínseca.
Seria una ajuda per a les meves inquietuds si poguessis passar-me el nº de telf. del doctor Juan Camilo Botero. Estic en una situació de recerca de coneixements en la medecina no convencional i m’agradaria poder fer-li una visita per parlar amb mes profunditat sobre el meu cas concret.
Una abraçada,
Montserrat Peiró (11 d’abril del 2008).
Per començar, consti que no sóc cap autoritat en el camp literari, com perquè es tinguin en compte les meves opinions; són unes opinions qualsevol, ja que no sóc un lector habitual, sinó esporàdic.
ResponEliminaEntrant en matèria, he de dir-te que he gaudit moltíssim llegint el teu llibre. En primer lloc, per com fas ús de la teva riquesa lingüística: les frases i paraules que vas emprant, de tots els camps, des de les expressions més tècniques a les més populars.
Com fas ús de paraules senzilles, com “becaina” o “encesa”, que no són estranyes, però que tampoc no se senten ni es llegeixen normalment “.., només feia alguna becaina quan no estava encesa pels nervis…”.
O com expresses el patiment esgarrifós, fins al punt que jo mateix feia un gest de “ui” amb els ulls mentre llegia com ho passaves de malament:
“…. Nits de roig intens de la ràbia; nits de flama viva i de ferro roent al propi cos; nits en què un serpent escorredís i arterós em recorria i em travessava, mentre esdevenia senyor feudal de la meva geografia física…”
Més endavant, comentes algunes expressions locals de Cadaqués, cosa que també m’agrada, aquesta personalitat lingüística dels llocs que fan que siguin únics.
…I tampoc no te’n pots estar, com a bona professora, d’explicar l’etimologia de moltes paraules, o el significat d’algunes de gregues.
Quan tu parles, des de sempre, m’ha donat la sensació que dibuixes les paraules amb la boca. Aquesta sensació també me la dona el tiet, el teu pare; em refereixo a la cosa estrictament fonètica; però com que tu ets una persona rica en matèria lingüística, entre altres, i de principis optimistes, sempre dóna la sensació que gaudeixes d’explicar…, de parlar, perquè normalment…, quan no et rodolen les llàgrimes per les galtes, sols acompanyar la teva conversa amb un somriure captivador… i fas que la conversa amb tu sigui una festa.
…I això és el que percebia mentre llegia el llibre, i et deia que em feia la sensació que en realitat eres tu qui m’anava explicant de paraula el que estava llegint.
També mostres que ets una persona extremadament analitzadora, meditadora, lluitadora; els que et coneixem, ja sabem que ho ets. Quan mires el mar de Cadaqués, que jo no conec personalment, no el mires simplement, sinó que te’l menges, t’hi perds, el vius intensament, com aquella conversa, aquell ambient, o aquell paisatge grec, de natura o urbà, o aquella mirada de gat o de filla o d’amiga o cosí, perquè ets una dona intensa.
Aquestes sensacions les mostres en el teu llibre i m’agrada de viure-les mentre et llegeixo.
No em passa desapercebuda la teva feminitat. A part que el llibre està escrit en primera persona femenina, en tot moment mostres la teva sensibilitat femenina. Les teves experiències amb els homes, que jo he conegut, fa que no en tinguis un bon regust; et queda com un rancor argumentat. Potser de les relacions en general n’esperem massa, i al final sempre quedem decebuts. I amb els homes, que en general som molt menys sensibles, si s’espera sensibilitat, s’acaba en decepció. Els somnis, són somnis i la realitat de vegades s’acosta als somnis, però de vegades un desperta i s’adona que la realitat no és exactament igual.
Suposo que en acabar el llibre estaves en el procés de tractament i règim amb el Dr. Botero, del qual estàs tan satisfeta pels resultats que n’has obtingut.
Potser trobo a faltar més èmfasi en l’èxit de la teva cerca en aquest procés en el que has lluitat tant i has patit tant i tant de temps.
En tot cas, enhorabona pel llibre, i sobretot pel teu triomf després de tanta lluita.
Sempre t’he estimat… Ara encara més.
Ramon Berengué (13 d’abril del 2008).
Hola Montse,
ResponEliminaVaig llegir el teu llibre. Abans de regalar-li al meu amic Sergi (je, je)!!
Volia dir-te que vaig gaudir molt amb la lectura i que realment em va mantenir enganxada mentre me’l llegia. Suposo que en part perquè coneixia les seves protagonistes, i a cada pàgina, volia continuar sabent com vas anar tirant endavant, com són els teus gats, les dificultats amb les que t’has anat trobant, i les alegries també, és clar.
També t’haig de dir que em vaig sentir una mica com traient el nas per qüestions força íntimes, i episodis de les vostres vides que no coneixia. Encara no he tingut l’ocasió de parlar-ne amb la Marta, que ja fa dies que no la veig! Em va comentar que aquest proper dimecres fas una nova presentació del llibre, oi? Potser podré escapar-me i venir a treure el nas!
Una abraçada ben forta,
aina manso (7 d’abril del 2008).
MOLTES FELICITATS MONTSERRAT!!!!!!!!
ResponEliminaT’escric per felicitar-te doblement: pel teu fantàstic aniversari i pel teu magnífic llibre!!!
Me’l vaig acabar d’una tirada l’endemà de la nostra conversa i ara és la meva mare la que se l’està acabant de llegir!
Realment és una obra molt intensa i propera, i vull deixar-te per escrit que a la part final, on molt encertadament vas posar-hi un apartat d’anotacions personals, jo hi he escrit:
"Quina tendresa, quin goig i quanta proximitat,
realment un plaer terapèutic llegir-lo!"
És el primer que em va sortir de dins en finalitzar-lo, per tot això i tot allò inefable, te’n dono les més sinceres gràcies. Endavant amb tot el que et queda per escriure, continuaré essent la teva fan incondicional!!
Fins dissabte, escriptora encantadora, molts petons!
Joana Cortils (29 de maig del 2008).
Hola Montse!
ResponEliminaEl teu llibre m’ha semblat tot ell molt poètic. Hi ha algunes parts amb les quals m’he sentit molt identificada, com per exemple la de l’institut i la dels gats.
Espero tenir una mica de temps per fer-hi una llegida més profunda i subratllar paràgrafs que he trobat molt bonics. Felicitats per la teva bona feina i molts records
Mª Rosa Poch i Buxó (19 de novembre del 2008).
Hola, mi nombre es Catalina aunque los amigos me llaman Cati.
ResponEliminaAyer terminé de leer tu libro, me lo regaló una gran amiga mía por mi cumpleaños asegurándome que me gustaría, y la verdad es que te felicito, primero porque eres una gran escritora, tienes la capacidad de describir y relatar las cosas de tal forma que llegan al lector vivas y palpables, casi se pueden sentir las sensaciones que describes ante un paisaje o ante una vivencia, tu libro está vivo y eso desde mi humilde punto de vista es maravilloso, por eso enhorabuena, y espero que, ahora que has empezado a desarrollar ese potencial que llevas dentro, sigas adelante y te de muchas satisfacciones.
Por otro lado, está ese camino que has recorrido durante tu enfermedad … me he sentido tan identificada, creo que lo mejor que se puede hacer es aprender de las cosas, sobre todo de las malas, y esa transformación que has sufrido y la aceptación de la situación y del dolor como primera medida inapelable para poder transformarlo en aliado me parece muy sabia e importante.
He sentido el libro como si al escribirlo, ordenar tus ideas, analizar tus experiencias y aceptar todo el dolor que has vivido durante tu vida o al menos aquel que de alguna forma te ha marcado más, fueras capaz de transformarte resurgir de tus cenizas, como el ave fénix, y ponerte en paz contigo misma y con tu vida.
Estoy totalmente de acuerdo con tu visión de la medicina, tenemos muchos conocimientos, buenos médicos, pero sólo se contempla una parte de las posibilidades curativas; hay tantas dolencias que se podrían mejorar con otro tipo de terapias más naturales y más completas y no se contemplan, por lo que hay que arruinarse económicamente si quieres seguir un tratamiento alternativo que no sea incluido en la seguridad social.
Padezco una enfermedad autoinmune, que hace 16 años catalogaron como dermatomiositis; ahora, después de todo este tiempo de haber sido tratada con cortisona e inmunosupresores cuando tenía alguna crisis, parece que se han equivocado de nombre. Para resumir, no sé lo que tengo, cómo se llama o a qué es debido; sólo sé que llevo 18 meses sin poder realizar mi trabajo, soy trabajadora familiar, y se requiere bastante fuerza física, cosa que en este tiempo he ido perdiendo; la seguridad social me tiene un poco aparcada, me da el alta por mejoría constantemente y, yo sigo sufriendo este calvario económico, emocional y psicológico al que me tienen sometida. Sé que de toda esta experiencia saldré fortalecida y que con ella debo aprender algo y tomar otro camino en mi vida; me ha costado mucho admitir mis limitaciones, ver que no puedo correr o subir una escalera de una forma normal y me pareció maravilloso cómo explicabas tu alianza con el dolor, dejar de ver tu problema como un enemigo y unirte a él trabajar juntos…,
No quiero extenderme más, sólo agradecerte que escribieras el libro, que ha sido un bálsamo para mí. También quiero desearte lo mejor en tu camino que seguro que te conducirá a algo bueno; ánimo y mucha suerte.
Cati. Reynes (gener 2009)
M’ha semblat un llibre molt honest, molt ben escrit, dur, però m’ha emocionat molt.
ResponEliminaÀngels (llibreria Pròleg, febrer 2009).
És un llibre dur, ben escrit. M’ha agradat i l’he deixat a d’altra gent.
ResponEliminaConcepció Poch (març 2009).